Com ho sabríem?

"Si una paraula al diccionari estigués mal escrita, com ho sabríem?"

Citació del còmic estatunidenc Steven Wright vista entre els milers de citacions del Diccitionari.

Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (II)

Continuem mostrant els sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas al llibre Sonata en tres tiempos.

LA GRAMÀTICA D'EN MATES (1468)

A N'Agustí Duran y Sanpere

Del segle aquell sexanta vuyt anyades
s'anaven a complir quan tu nasqueres,
y a nosaltres tes planes fugisseres
per un miracle semblen arribades.

D'en Mates les lliçons temps ha dictades
per apendre'l llatí, són les primeres
que uns dexebles, en gòtiques rengleres,
per en Ghèrline vegeren estampades.

Del prodigiós invent que't donà vida
fores tu a Barcelona incipient fruyt,
y a meditar la teva sòrt convida:

de l'any mil quatrecents sexanta vuyt
que proclama ben clar ton colofó
hi ha qui dupta, tenintlo per ficció!

El tractat gramatical al qual Miquel i Planas dedica aquest sonet és el Libellus pro efficiendis orationibus ut grammatice artis leges expostulant, e docto uiro Bertholomeo Mates conditus de Bartomeu Mates (Joan Gherlinc, "Ghèrline" al poema, Barcelona). Aquesta obra va datada amb l'any 1468, però avui en dia es creu que hi ha una errada al colofó de l'obra, i que és de 1488 (L'edició a Catalunya: segles XV a XVII de Manuel Llanas, Barcelona : Gremi d'Editors de Catalunya, 2002, p. 59). La suposició d'aquest error, molt polèmic, ve d'antic, com mostra Miquel i Planas al darrer tercet.

Miquel i Planas ja havia publicat abans un estudi d'aquesta obra: El Incunable barcelonés de 1468 (Gramática de B. Mates) : reproducción en facsimile, acompañada de una notícia escrita, Barcelona: Real Academia de Buenas Letras, 1930. I aquesta gramàtica també era la protagonista de la narració bibliòfila, que Miquel i Planas popularitzà, El llibreter assassí de Barcelona, d'on extrec aquestes línies (gràcies, Xavier): "Es tractava d'una Gramàtica llatina feta a ús dels estudiants catalans: un petit volum en octau d'un centenar de planes d'impressió gòtica. No era pas cap meravella de l'art tipogràfic, però era l'exemplar únic d'una edició singularíssima, que, amb el seu colofó, data sense cap mena de dubte amb les xifres de 1468, feia recular de cinc o sis anys l'època coneguda de la introducció de la impremta a Espanya.". El poema està dedicat a l'historiador i arxiver Agustí Duran i Sanpere.

El polèmic colofó d'en Mates, amb la data errònia (1468) al final

Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (I)

Nu sur dictionnaire chinois

Nu sur dictionnaire chinois (2008)

Obra de l'artista belga Benoi Lacroix feta amb tinta xinesa.

Un squelette

"Un dictionnaire sans citations est un squelette"

Voltaire

Citació de la « Lettre LXII à M. Charles Pinot Duclos » (11 d'agost de 1760), dins d'Œuvres complètes de M. de Voltaire, Voltaire, éd. Sanson et compagnie, 1792, t. 86, p. 123. Vista a Wikiquote.

Un diccionari sense citacions és un esquelet. Per això existeix el millor diccionari de citacions i frases cèlebres del nostre món, que avui, diada de Sant Jordi, arriba a les 2.000 entrades.

Bona llibrada de Sant Jordi!

Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (I)

En Galderich va parlar fa un temps del llibre Sonata en tres tiempos: tanda de sonetos catalanes y traducción castellana en prosa (1939) del bibliòfil Ramon Miquel i Planas (1874-1950). Com és habitual en els seus erudits escrits, en Galderich va fer una anàlisi completa de l'obra i del seu context. A part, va fer-me saber que el llibre contenia alguns sonets de temàtica lingüística, dels quals, gràcies a la seva gentilesa, ara en transcric i comento breument tres, en sengles tres apunts.

COMENÇA LA REVOLUCIÓ (1913)
A l'Ilustm. Dr. Joseph Miralles

Qui ataca'l Verb ataca l'esperit.
Pensant axò'ls gramàtichs reformistes
(que eren tots uns perfectes anarquistes),
"unifiquèm la ortografía!, han dit.

Y tothom confiat els ha seguit
quan, practicant transformacions may vistes
en l'idioma, donant-se per puristes,
han fet que s'escrigués com may s'ha escrit.

Tot ho ha anat acceptant la gent formal;
la d'esglesia tampoch hi ha vist cap mal;
y aquells malvats s'han pogut dir després:

"Tenint la Llengua axí "sabotejada",
la Gran Revolució ja es començada;
ara "capgirarèm" tot lo demès!"

Aquest primer sonet fa referència a la promulgació l'any 1913 de les Normes ortogràfiques per part de l'Institut d'Estudis Catalans. Com es pot observar tant en l'ortografia com en el to del poema, Miquel i Planas va ser un dels més bel·ligerants antinormistes, juntament amb Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Matheu, Apel·les Mestres, etc. De fet, Miquel i Planas pronuncià dues conferències l'estiu de 1918 (els dies 21 i 25 de juny) a l'Ateneu Barcelonès sobre aquesta qüestió, que després es publicaren: Contra la reforma lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans (revista Catalana, núm. 13 (núm. extraordinari), Barcelona, Ilustració catalana, 30 de juny de 1918). La publicació setmanal Catalana havia nascut l'abril de 1918 amb l'objectiu de combatre la reforma lingüística fabriana. En Francesc Matheu n'era el fundador i director, i la revista es va publicar fins l'any 1926. Al Diari d'un llibre vell, en Xavier Caballé explica una sucosa anècdota antinormista sobre en Matheu que també trobo recollida en un article de Lluís Permanyer, a La Vanguardia, d'uns anys abans: "El poeta floralista Francesc Matheu era tan adicto al artículo neutro “lo” y tan reacio a que fuera suprimido, que con todo merecimiento se ganó el calificativo regocijante de “Mateu-lo”. Lo tenía bien merecido.".

Aquest sonet està dedicat a un Joseph Miralles que pensem és Josep Miralles i Sbert, religiós mallorquí que es decantà pel bàndol franquista, malgrat ser defensor de l'ús del català.

Guardes vuitcentistes

Les guardes són els papers que serveixen per a unir les tapes i les tripes dels llibres. A part de la seva utilitat per a preservar l'estructura de l'obra, sovint ens trobem que aquestes guardes presenten un marcat valor estètic, que fa encara més interessant l'exemplar de la nostra biblioteca. En el cas concret dels llibres vuitcentistes, era habitual el tipus de guarda que aquí us mostro. Crec que la tècnica emprada és la del paper d'aigües, o sigui que, sobre una superfície d'aigua es deixen caure unes gotetes de pintura a l'oli, es remenen fins aconseguir el dibuix que ens interessa i després es posa un full de paper sobre aquesta superfície. Es retira el full, es deixa assecar i ja ho tenim.
Concretament aquestes guardes pertanyen a un Labèrnia (1839), a un Magí Ferrer (1854) i a dos diccionaris d'en Saura (1853 i 1870).

PD (20/04/09): Al web Endpapers, on guarden imatges de guardes, n'han penjat algunes d'aquestes.

Sandvitx, escàner, geisha, màiling, sèrum, xampú, amateur, xatejar, míting, western, xador, pijama, tippex, quetxup, quefir, wok, bloc...

Sabem que estan entre nosaltres i que són multitud. I alhora intuïm que són diferents en molts aspectes: pel lloc d'on vénen, pel motiu pel qual vénen o els fem venir, per la forma que adopten, per l'ús que en fem, per les sensacions que ens provoquen... Tots aquests dubtes són aclarits d'una manera rigorosa, clara i realment amena en l'obra Els estrangerismes del català. Com són i per què en tenim. Una aproximació social i lingüística, del professor Xavier Rull (Tarragona: URV, 2008).

L'autor, l'obra i la serra de Miramar (Foto El Punt)

En Rull també entra en el debat bloc/blog (concretament a la pàgina 190), però el llibre és tan interessant per tants aspectes diferents que no desvetllaré els arguments que aporta en aquest simple cas concret. No us el deixeu perdre: potser estem davant del llibre més cool de la llengua catalana.

Més: A El Punt, La crítica de Joan Abril, A "La paraula del dia" de Ramon Solsona.

Gènere: novel·la

Dins del catàleg d'Edicions 62, trobem (o potser ja no, tot depèn del moment de la lectura) la següent fitxa relativa al DIEC2:

A banda que els aniria bé fer un repàs de les abreviacions, sobta el gènere textual sota el qual classifiquen aquesta obra lexicogràfica: novel·la.

Fabra per Isidre Miserachs

Aquesta caricatura de Pompeu Fabra és d'Isidre Miserachs. La tècnica emprada és el gravat sobre linòleum, un procediment semblant a la xilografia.

De l'autor, Isidre Miserachs, ens n'ha arribat ben poca cosa: que va néixer a Igualada, i que va morir a Montauban (França), el mateix poble on també va morir i està enterrat Manuel Azaña. Sembla ser que Miserachs va desenvolupar la seva carrera artística al país de l'hexàgon. Una col·lecció dels seus gravats es troba a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia.

Personalment trobo que la pipa, el diccionari i l'expressió de bonhomia creen una composició molt encertada per definir el personatge amb pocs elements, una de les virtuts dels ninotaires.

Dictionary

"Dictionary" de Move the clouds

Imatge lexicogràfica d'alt contingut poètic. Vista al bloc gamberro de l'Allau, tot i que prové de Move the clouds, a Flickr.

"El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana" de Salvador Genís

Cobertes dels anys 1880 i 1906

En Salvador Genís i Bech fou un mestre i publicista nascut a La Jonquera el 1841 i mort a Pineda de Mar el 1919. Estudià magisteri a Girona i es dedicà professionalment a l'ensenyament, primer a Mieres i després a Sarrià de Ter. Posteriorment ocupà el càrrec de secretari de la Junta de Primera Ensenyança de Girona i la direcció de les escoles catalanes del Districte segon de Barcelona. També treballà en diversos càrrecs municipals a Castelló d'Empúries, Calella i Sant Feliu de Guíxols. L'any 1904 es tornà a incorporar a la docència a Barcelona, fins l'any 1910 que es jubilà i s'instal·là, definitivament, a Pineda (c. de Mar, núm. 33).

Col·laborà en la Revista de Gerona, La Renaixensa, La Vanguardia i La Veu de Catalunya. Publicà les obres El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana, Lectura bilingüe (1900), Estampa i ploma (1908), Vocabulari català-castellà (1910), Hores escolars (1915) i Per molts anys! (1917). El volum En defensa de l'ensenyament en català: articles pedagògics i altres escrits (2000), editat per la Fundació Pere Coromines, recull molts del seus articles com a pedagog.

Signatura de l'autor estampada al llibre

El llibre El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana es considera un dels primers llibres escolars catalans. Juntament amb Lectura bilingüe, era usat com a llibre de text a Catalunya, amb aprovació oficial ("Real Orden de 26 de febrero de 1906"). Abans que li donessin l'oficialitat, El auxiliar ja s'anunciava com "Obra de suma utilitadad para las escuelas de Cataluña".

Salvador Genís practicava un mètode pedagògic que anava d'allò conegut cap allò desconegut (Rico & Solà 1995:31). Així, es partia del català i s'ensenyava en català, fins i tot per al cas de la llengua castellana: "El creciente favor que el Magisterio catalan viene dispensando á nuestra obrita nos releva ya de continuar en el prólogo de esta edicion las razones con que creimos conveniente encarecer en las anteriores la necesidad de usar en nuestras escuelas de Métodos basados en la lengua catalana, para enseñar con fruto la castellana." (pròleg a la 3a ed. de 1880).

Era aquest un llibre editat en dos volums: un per al mestre, on es treballava l'ensenyament oral, i un segon per a l'alumne, on es treballava l'ensenyament escrit, sempre des d'una perspectiva eminentment pràctica. Genís era partidari dels exercicis, per sobre de la gramàtica. Quant a l'ortografia, diu que és, bàsicament, "la seguida por la generalidad de los escritores catalanes".

En els dos volums hi ha contingut lexicogràfic. El primer volum s'estructura en 120 lliçons, i cadascuna d'elles, com es pot veure en la imatge, té tres parts: "Diccionario", "Tema" i "Conjugación". La part de "Diccionario" és un vocabulari temàtic català-castellà (amb temes com "Dios y el mundo", "Comestibles y bebidas", "Animales cuadrúpedos", "La habitación y sus partes", "Muebles de un cuarto", "Servicio de mesa y viandas", "Fieras", "Cosas particulares de los animales", "Algunos fenómenos físicos y morales", etc.); les altres dues parts són exemples, en oracions, de l'ús del vocabulari. El segon volum del llibre, dedicat a l'ensenyament escrit, també inclou un vocabulari català-castellà.


El auxiliar del maestro catalán va tenir una llarga vida editorial, amb 10 edicions per al primer volum i cinc per al segon. Aquestes són les edicions que hem localitzat fins ara:

Primer volum ("Parte Primera"):

1a: 1869 (Gerona: Establecimiento Tipográfico de Paciano Torres)*
2a: 1873? (Gerona: Vicente Dorca)
3a: 1880 (Barcelona: Imprenta de la Renaixensa, "corregida y aumentada")
4a: 1887 (Barcelona : Imprenta de La Renaixensa, "corregida y aumentada")
5a: 1892 (Gerona : Imprenta y librería de Paciano Torres, "corregida y aumentada")
6a: 1895 (Gerona : Imprenta y librería de Paciano Torres)
7a: 1898 (Barcelona : Imprenta y litografía de José Cunill y Sala)
8a: 1906 (Barcelona : Imprenta y litografía de Joaquín Horta)
9a: 1916 (Barcelona : Imprenta y litografía de Joaquín Horta)
10a: 1925 (Barcelona : Imprenta y litografía de Joaquín Horta, reimpressió de l'anterior)


Segon volum ("Parte Segunda"):

?: 1873 (Gerona: ?)
3a: 1883 (Gerona: Imprenta y Librería de Paciano Torres, "corregida y aumentada")
4a: 1891 (Gerona: Imprenta y Librería de Paciano Torres, "corregida y aumentada")
4a: 1892 (Gerona: Imprenta y Librería de Paciano Torres, "corregida y aumentada")
5a: 1909 (Barcelona: Imprenta de Joaquín Horta)


* No hem consultat cap exemplar de la primera edició, però hem trobat referències als anys 1859 i 1869, tot i que ens inclinem per la segona data. L'any 1869 va publicar l'obra amb el títol El auxiliar del maestro catalán, ó sean diferencias de sintáxis entre las lenguas catalana y castellana, con ejercicios de traducción sobre las mismas, así como sobre nombres, verbos, frases adverviales, interjecciones y modismos, seguidos de un vocabulario catalán-castellano (Gerona, Establecimiento Tipográfico de Paciano Torres). Aquesta deu ser la primera edició del llibre.

Fabra segons Queipo de Llano

"Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas"

Queipo de Llano

Carola Fabra, filla del mestre, explica que sentia diàriament això per la ràdio, a les nou en punt, a Pompeu Fabra, el meu pare (records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa Maria Piñol), La campana, 1991.

El general franquista Gonzalo Queipo de Llano va ser un innovador, a Espanya, en l'ús de la ràdio com a mitjà de guerra psicològica.

"Queipo de Llano va representar el terror amb les seves despietades consignes des de la ràdio, en les quals anticipava l'assassinat de milers de persones, assenyalava les víctimes, i animava els assassins. Aquestes xerrades eren molt celebrades i seguides amb gran interès en la zona revoltada, i el seu text publicat a l'endemà obligatòriament per tots els diaris, encara que finalment al febrer de 1938 i seguint instruccions del comandament polític de Salamanca van ser suspeses, ja que el seu to no convenia a la imatge que del nou règim es pretenia donar a les potències democràtiques amb vista a un eventual reconeixement per part d'aquestes." (de la Viquipèdia)

La biblioteca de Fabra va ser cremada al mig del carrer i ell va morir a l'exili. En part, Queipo de Llano va aconseguir allò que pretenia, tot i que la mateixa història que va arrossegar Fabra i el català Rambles avall, posaria després cada personatge en el lloc que li correspon.

Solució al centè joc literari de Jesús M. Tibau

"PREFACI

L'any 1923, quan sobrevingué el Directori, els treballs de confecció del Diccionari de l'Institut estaven molt avançats, la replega de materials era ja abundantíssima i s'havia començat la redacció dels articles i llur revisió pels membres de les tres seccions Històrico-arqueològica, Filològica i de Ciències. Tenint, però, en compte el temps que s'hi havia esmerçat, l'obra, certament, hauria hagut d'estar més avançada. Dificultats de tota mena havien entrebancat, sobretot els primers anys de vida de les Oficines lexicogràfiques, la marxa dels treballs de replega, ordenació i aprofitament dels materials, i, en aquella data, es preveia que, àdhuc en el cas en què no sorgissin noves dificultats, havia de tardar-se molt de temps encara a tenir enllestida l'enorme tasca de confecció i impressió del futur Diccionari."

Aquest va ser el fragment de llibre que vaig triar per participar al 100è joc literari de Tens un racó dalt del món (instruccions del joc).


Solució: es tracta del primer paràgraf del prefaci del Diccionari general de la llengua catalana (1932) de Pompeu Fabra, tant de l'edició amb cobertes marrons com amb cobertes vermelles.

Aprofito per deixar constància que l'Assumpta em va pressionar :) perquè posés més pistes i també hi ha qui es va qüestionar on comença un llibre. Ja imaginava que això de triar un prefaci no era el millor, per això vaig indicar-ho al fragment.

Torno a aprofitar l'ocasió per felicitar el dinàmic trapezista Jesús per tants anys d'atiar el caliu blocatalà.

Clay mug and dictionaries

"Clay mug and dictionaries" de Vivian Tsao

Tassa d'argila i diccionaris. Vivian Tsao és una artista taiwanesa que actualment viu a Brooklyn (NYC). D'influències impressionistes, crea atmosferes on la llum desestructura allò representat.

Així explica ella mateixa aquesta obra: "As I moved into my white period, I became more and more myself. My work is temperamental rather than scientific--according to my mood I decide what to paint, or not. I have found a special corner for myself in these low contrast, narrow tonal-range paintings."