17 de desembre del 2008

Antoni López Llausàs i el DGLC

"Cal dir-ho de seguida: Antoni López Llausàs ha estat l’instrument de la seva hora. I la seva hora, mal comptada, és la que va del 1920 al 1936. (...)

Ho duia a la sang. Fill del “vell López”, Antoni López i Benturas, el de la Llibreria Espanyola i editor dels setmanaris La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, i nét del no menys famós Innocent López Bernagossi, jove i coratjós, es decidí de seguir pel seu compte el camí que havien fressat el seu pare i el seu avi: fundà la Llibreria Catalònia*, creà la impremta que duia el seu nom, i amb aquests dos instruments bàsics es llençà a l’aventura de l’editorial catalana.

De seguida es va veure que Antoni López Llausàs anava per uns camins que no havien seguit ni Francesc Matheu ni Antoni López Benturas. L’estreta vinculació d’Antoni López Llausàs amb els postulats de Pompeu Fabra van donar per resolt el problema que encara anguniejava alguns esperits d’aquella hora: el de l’ortografia que calia adoptar. Antoni López Llausàs no tingué cap dubte i es convertí en un eficaç propagador de les Normes: totes les seves creacions editorials i tot el que sortí de la seva impremta aparegué amb el signe de la i llatina.

D’altra banda, el títol que posà a la nova llibreria ja denota que el seu esperit era més avançat que el del seu pare. Amb aquest esperit es llença a l’edició de llibres. Al costat de la "Biblioteca Literària" i de la "Biblioteca Catalònia", publicà l’ambiciosa Història de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, i creà els "Quaderns Blaus", fusionà amb la seva l’Editorial Catalana, fundà la "Biblioteca Univers", donà renovats impulsos al magazine D'Ací i D'Allà, oferí al gran públic el Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, i escriví en conjunt un dels capítols més importants de la història del llibre català.

Per aquesta raó, Antoni López Llausàs, que ha estat un dels grans apòstols de l’edició catalana, ha lligat el seu nom a la història de Catalunya."

Aquest fragment pertany a l'article "Antoni López Llausàs" escrit per Josep Miracle i que s'inclou al llibre 500 anys del primer llibre imprès en català (Nadala de 1972 de la Fundació Carulla, pàg. 95). Consultable en pdf aquí.

* El 8 de maig de 1924 (nota de l'editor del bloc)

6 comentaris:

  1. Emprenedors com aquests, gent pionera, són les que fan falta.
    Va bé recordar la seva figura, a veure si li surten imitadors.

    ResponElimina
  2. Important el paper de la Llibreria Catalònia. Cal recordar-ho ara que perilla la seva continuïtat per la voràgine immobiliària.

    ResponElimina
  3. I que ho digueu. Ara que tot pertany a grans empreses, l'aventura personal de muntar una llibreria com aquesta amb tan bon resultat sembla una utopia.

    Records des de l'Imperial Tàrraco.

    ResponElimina
  4. Unim el nom de Cortázar (de qui parlaves fa una estona) i l'insigna López Llausàs. Una altra cruïlla:

    "El editor me habló, en cambio, de una profesión que era tan azarosa como un juego de dados. Se llamaba Antonio López Llausás. Me contó que era catalán (ya lo advertía su acento, puntuado por elles rotundas) y que los fragores de la Guerra Civil Española lo habían expulsado a Francia, de donde lo rescataron Victoria Ocampo y Oliverio Girondo para que fuera gerente general de la empresa que acababan de fundar: Sudamericana. La nueva editorial se abriría como un afluente de Sur, el sello de Victoria.

    "Un editor no debe dejarse conmover por el éxito ni por el fracaso -me dijo aquella tarde-. Tiene que publicar sólo los libros en los que cree. Si no lo hace, más vale que se ocupe de otra cosa." Era un hombre calvo, afable, que parecía de otro siglo, aunque debía de tener poco más de cincuenta años. Semanas más tarde me llamaron de su parte para invitarme a conocer los enormes depósitos que Sudamericana tenía en la calle Humberto I de Buenos Aires. Entre las novelas rozagantes de Manuel Mujica Lainez y Salvador de Madariaga, descubrí, en un rincón del fondo, algunos tesoros.

    En centenares de paquetes se acumulaban, abandonados por los lectores, libros que pocos años después serían clásicos: Bestiario , la primera colección de cuentos de Julio Cortázar; Adán Buenosayres , la caudalosa novela de Leopoldo Marechal; La vida breve, de Juan Carlos Onetti, y esa joya llamada Nadie encendía las lámparas . Me fui de allí con un ejemplar de cada uno de aquellos títulos y nunca me separé de ninguno: me han seguido como un talismán a todas partes, aun en los exilios menos hospitalarios. "Un editor a veces pierde y a veces gana -me dijo López Llausás en el depósito, mientras señalaba las altas columnas de despojos-. Pero nunca sabe si pierde cuando gana o si gana cuando pierde."

    El catalán recién llegado en 1939 tardó un par de años en convertir su editorial en un negocio redondo. Como no podía conquistar a Jorge Luis Borges como autor de Sudamericana, llevó a su editorial dos de las novelas que Borges había traducido para Sur: Las palmeras salvajes , de William Faulkner, y Orlando , de Virginia Woolf. Sus primeros grandes éxitos fueron, casi siempre, libros de otras partes: Cuán verde era mi valle , de Richard Llewellyn; El bosque que llora , de Vicki Baum; La luna se ha puesto , de John Steinbeck; Llegaron las lluvias , de Louis Bromfield; Una hoja en la tormenta , de Lin Yutang, y el invencible precursor de los manuales de autoayuda: Cómo ganar amigos e influir sobre las personas , de Dale Carnegie, que apareció en 1940, cuatro años después de su lanzamiento en inglés. Mientras fortalecía su catálogo con títulos seguros, López Llausás se obstinaba también en cobijar a la desventurada literatura latinoamericana. En 1948 se arriesgó a publicar Adán Buenosayres contra la recomendación de todos sus asesores, que detestaban las inclinaciones peronistas del autor. La novela fue recibida con un silencio de muerte, que sólo Julio Cortázar se atrevió a romper. Un año antes se había aventurado con Felisberto Hernández y seguiría haciéndolo con Cortázar, con Onetti o con autores que eran sus amigos del alma, como Eduardo Mallea y Salvador de Madariaga."

    El text és Tomás Eloy Martínez: "Los sueños de un profeta" (publicat a La Nación de Bs. As.)

    ResponElimina
  5. Deu ser insigne, potser.

    Això que expliques i que fa tan de goig de llegir és, si no m'erro, l'origen d'EDHASA. Crec.

    ResponElimina

Quelcom a dir?